Seguidores

domingo, 20 de noviembre de 2011

El cant dels corbs (Le chanson du temps)

-Llegint i rememorant els primers poemes del meu poemari personal, me retrobat amb aquest seguit de versos que resulten ser els primers que vaig escriure fa quatre anys. És l'únic poema que vaig poder rescatar de l'oblit d'aquell temps. Guardo un amor inigualable cap a ells. Molts records que ara venen a surar. Com tots.-
-------Noteu algun canvi o evolució en comparació amb el meu estil actual? Com passa el temps!------


Despert l'observo, amb alegria famolenca.
Observo, cada matí, malaltís ple de fellonia,
una bellesa resplendent que il·lumina la daurada sala,
un cos altiu i coronat de fulles tardorenques, joves.

Molt proper em trobaria si em dignés a mirar,
amb cara descarada, la cara de la bellesa.
Inútil prudència! No puc! Sóc un covard boig d'amor
que no ha vist encara la seva estimada.

(Sento un gravíssim so que neix en la llunyania...)

Cec, arravatat, frustrat, alço l'ull esquerre:
veig una ombra, una figura, una dama que m'insulta,
una vil ombra que s'omple radiant de radiants branques.
Ella somriu, ella avança cap a mi. Arriba al meu costat.
M'envolta amb les seves ales. Són els seus braços que m'alcen.
Volo, volo alegre i constant sento que volo amb ella.

(Sento un gravíssim so que creix en la llunyania...)        

File:Paul Gustave Dore Raven0.jpg
Gustave Doré, Raven (1884)
Segueixo sentint, segueixo invident.                               
Inferior i acomplexat li parlo.
Sóc mut, sord i cec, paralític que flota en l'aire.
Sóc un mutilat de guerra que es manté viu.

Em deixa a terra, m'abandona i fuig.
Un temps efímer ha durat el nostre amor...

Viure així no és viure. Sens dubte, un dolor m'esquinça.
Una por asfixiant m'envaeix, un temor incommensurable.
Mut, crido; cec, veig; paralític, em començo a moure.
Abandonat, finalment ploro.

 Una llum càlida noto. És ella. Ha tornat.
 M'impulso cap endavant.
 Sento una pell calentona agafada al meu braç, continua sent ella,   
 gèlida.  Amb un rostre fred i menyspreable que...

Noto els llavis humits de sal. Demanen aigua cegament,
semicristal·lina. No els hi puc oferir de cap manera,
encara que ho desitgés.

(Un ressò s'apropa, imparable...)

Adormit com un bell nen enmig del camí,
em trobo enmig de la llum crepuscular. Podria somniar
somnis eteris, si no formiguegessin en la penombra dels secrets.
Els corbs s'aproximen...

Somnio somniant un somni inacabable.
La meva estimada m'ha venut, però ho he desitjat.
No despertaré mai, espero, car sabré què és estar enamorat.
Espero, sense saber-ho. Vull endinsar-me de manera definitiva
en la sempre anhelada forest. Perdut entre la salvatgia...
Els corbs han arribat i fan la seva feina.

Text de Jordi Rodríguez Serras.

3 comentarios:

  1. Si hagués de dir alguna cosa, diria que abans eres més transparent. Ara ets més críptic, suposo que has anant depurant l'estil. La temàtica amorosa sempre tindrà èxit ja que forma part de la condició humana.
    Alerta amb les faltes!

    ResponderEliminar
  2. Jo crec que la majoria de poetes a l'hora d'efectuar el seu primer viatge, opten més per l'opció de la transparència romàntica i una vegada va perfilant-se la seva capa tintosa aquesta va adquirint àtoms de misteri estilitzat. Francament m'agrada la meva transparència d'abans i de tant en tant tracto de recuperar-la, per que la ment és com una bossa: s'omple de coses inimaginables per, passat un temps, tornar-les a tastar!

    ResponderEliminar
  3. Hola Jordi! sóc la filla de l'Amparo, em van passar aquest link, i sincerament vaig entrar més que res per curiositat, el que no pensava es que em trobaria amb aquest blog tan fascinant. Sincerament no entenc de poesia, ni soc una gran llegidora, però entenc de les coses que m'agraden i aquesta manera teva d'escriure m'ha deixat impressionada,en especial aquest poema. M'agrada per que el trobo realment sincer. Admiro la teva capacitat d'escriure. Moltes Felicitats

    ResponderEliminar

¡Gracias por expresar tu opinión! Recuerda dar consejos constructivos
a todo herman@ poeta.