Seguidores

sábado, 15 de octubre de 2011

La deu d'aigua (Ceci n'est pas un conte)


(Mai ens oblidarem d'una de les llengües maternes més meravellosa de la literatura d'Espanya)


Amb la ment afamolida
els somnis m'envolairaren
cap a un món vençut de despertes tenebres.

Envoltat simplement en un mant cel·leste
m'adormo emmig de camins silenciosos,
alliberant quitrà pel subsòl dels meus peus.

M'arrossego per terra com un cuc cremat
al Sol, de punta a punta per la plaça de l'esglèsia
i de tant mossegar la vorera
el camp m'odia i em transporta.

I així arribo a les afores de la ciutat, mentrestant
miro dos nenes banyant el riu amb colors vius.
La ciutat em desperta
amb les seves nimfes teixides a un vitrall.

Em sento trèmul, envoltat d'un cor sec i mut.
Estic pàlid entre les monjes i la catedral.
La ciutat canta com un fermall de mitja lluna.

I sé que segueixo somniant!

Amb un simple fermall em desperto, i el meu radi malferit
s'agita sense temor davant la flor dels anys.

Aquells temps, dels que la meva juventut
era viva, s'han tancat per sempre.
I la portalada que abans m'obrien
les mans corsecades en una abraçada sincera,
ha perdut les seves ales
dins d'un càndil que fuig de la foscor..


Text de Jordi Rodríguez Serras.


-El present poema en català correspon al sempitern tema del Tempus Fugit (el temps fuig, en aquest cas, Irreparabile), en el que els principals versos en que apareix és a la darrera estrofa. Hi han vàries reminiscències del Cotidie Moritur (morir una mica a cada moment), tenyit a partir de la base d'un somni dins un altre somni, com si la ment humana es tractés d'una ''matrioska'' pertorbada que, a la vegada, presenta un polsim de serenor. Ai, algú podrà sentir-se una mica pertorbat si s'hi fixa en el fet que aquesta poesia  no presenta l'estructura habitual. O potser no. No crec que al bell Walt Withman l'importi aquesta petita traició. Si es pot dir tan alta paraula. -

4 comentarios:

  1. Molt bé el comentari posterior del poema, que ens il·lustra i educa la lectura que n'hem de fer dels teus poemes. Segueix així!
    Utilitzar al bell (o vell) Withman, el pare del vers lliure com alguns l'anomenen, ha estat molt hàbil. Jo sóc més com Racine, formalisme rígid, hehe, però respecto l'altre extrem.
    En quant als somnis, són un tòpic literari freqüent i força ric. Ja deia Calderón de la Barca:
    "Qué es la vida? Un frenesí.
    ¿Qué es la vida? Una ficción,
    una sombra, una ilusión,
    y el mayor bien es pequeño.
    ¡Que toda la vida es sueño,
    y los sueños, sueños son!"

    El filòsof Descartes ja es plantejava si la vida, el que considerem real, és només un somni fals i enganyós.
    Fins i tot el cinema, en pel·lícules força actuals com "Origen" segueix donant voltes al tema de com diferenciar el somni i la vigília. Te la recomano...

    Un darrer apunt. El català com a literatura d'Espanya? Que no és el mateix que dir literatura espanyola... Una societat com la nostra on hi conviuen dues llengües amb dues literatures és complicada de classificar. En general separem les literatures en funció de la llengua utilitzada ja que és el vehicle d'expressió que condiciona la resta. Però hi ha molta polèmica en aquest tema...

    ResponderEliminar
  2. Tinc la sensació que no m'he explicat correctament en relació amb el tema de la literatura.

    Pretenia considerar la literatura catalana independent de la literatura espanyola, tot i formar part del conjunt d'Espanya.

    Però com ja diu el senyor Catulo, hi ha tanta polèmica en aquest tema... (sembla que l'estigui parafrasejant)


    Per cert, no sabia que li agradés Racine!!
    Una cosa bona, almenys.

    ResponderEliminar

¡Gracias por expresar tu opinión! Recuerda dar consejos constructivos
a todo herman@ poeta.