Ruixats de novembre.

(En honor a Joan Salvat-Papasseit, com a qualsevol poeta que igual ho mereix.)

Sobre el negre rovell de la nit immaculada

alço la mà, impassible, per a immolar-me.

Alço la mà cruel i la passejo pel meu pit,

mentre l'argentina friesa dels meus llavis

es dolcifica fins al punt de gleva.

Vaig somniar amb un finestrall que duia una bandera

verda, blanca i negra, enguarnida de fulles al sol.

I una ploma a base de vapor mai s'aturava i l'enyor

s'hi anava trenant en un mosaic remot.

La remor dels aranzels agita les meves brides

i m'ordena, potser, quan penso en els núvols.

Agafo les mans, els braços i les plomades

de la més gràvida sal de mar.

Ah, si pogués arreplegar les argolles de setembre

i devorar els camins on passen les serps pelades!

No coneixen els pescadors la vertadera tonada

del record enagrit, ni els hortolans com jo

disposen ara de sitrells, per què ara estan abandonats

enmig dels camins rals de ningú.

Text de Jordi Rodríguez Serras.