Seguidores

lunes, 9 de abril de 2012

La Nit del dissabte / 3:27



Dissabte 7 d'abril. 3:25 de la matinada.

<<M'ha vingut a la memòria el cel nocturn, destenyit per la claror corpresa, de Roma. Cinc hores
observant l'èter, sobre una maleta (bon titol per a una novela que tinc en ment) clavada en el pati
interior d'uns jardins neoclàssics. La meva anima mutil·là un pensament fosc.
La negra nit, amb el devenir de les hores, es recrea com una granota ensopida per opiacis dins
d'una tassa de cafè. Aquella boira greu, filla de la sang d'adoquins de final de segle, anava entrant
als meus pulmons i en sortia feta una teranyina de pudor pels meus porus insomnes. La pudor
propia de la incertesa.
La meva primera nit a Itàlia va estar guarnida de por. Temor al desconegut, en un país en el que
volia corprendre els altres i que em corprengués el dia i la nit romana. Un primer xiuxiueig
acompanyà algun crit de gall de les afores, essent extrany, ja que l'hotel estava plantat dins del centre
de la capital. Eren les cinc i mitja de la matinada i l'albor se resistia a aparèixer. Tan sols una hora
més, siusplau, dura una hora més. La meva boca sovint no acompanyava els meus llavis a l'hora
de passejar la veu, i sovint era la meva ment que parlava per mi.
Sol, amb la companyia de les herbes que decoraven els palets de pa per a picar entre hores de la
meva bossa de viatge.
Jo, ara sentat en una cadireta de tela y fusta, observo el pleniluni que ondula lleument davant els
meus ulls meravellats. Una setmana abans aquests ulls estaven cansats per la narcolèpsia de les
hores, i, alhora, delitosos de continuar. La nit convida a seguir amb cansanci? Ens cansem d'allò
que estimem? És un conjur d'una bruixa de terres ignotes que ens tanca la cortina de la desesperació?
No ho sé, poc m'importa, saber-ho. El que si sé es que els humans són idiotes. La vida en sí és
completament idiota. Un fracàs absolut, com viure. Viure, de fet, ja resulta un punt guanyat per a
la Mort. Per això resulta tant excitant veure-la ''guanyar''. La fulla de vitel ennegrit que s'estampa
de banús i clapa lluminiscent, observar-la, contemplar-la com a fruita delitosa, amb consideració,
és un punt guanyat a la Mort. Què hi ha millor que vénçer amb amor allò que ens destruirà amb la
llibertat? Però... per què serà que penso aquestes coses quan només estic observant pacificament la lluna?>>


Text de Jordi Rodríguez Serras


4 comentarios:

  1. Bon escrit, Jordi, espero que Roma t'hagi aportat (també) grates experiènces. Quan ens veiem pel cole, parlem de què t'ha agradat més de la ciutat eterna.

    ResponderEliminar
  2. Quant sentiment amagat, amarrat dins d'un jo desolat en un moment especial. Desitjo que hagis trobat resposta a la pregunta que tanca l'escrit.
    Petons i una forta abraçada.
    Sandra

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La vaig trobar, Sandra, fa més d'un any que la vaig trobar. I és tant meravellosa que ha tardat un any per complir-se i fer-se realitat! Una abraçada.

      Eliminar

¡Gracias por expresar tu opinión! Recuerda dar consejos constructivos
a todo herman@ poeta.