Seguidores

domingo, 18 de diciembre de 2011

La vaivé marina (càntic de Leteu)


Gemeguen els meus braços amb cada pinzellada.
Trepitjo els cargols de mar besant-los amb onades,
i els ulls se m'adormen pel verí de la punxada.
Vull prémer els ratolins de foc de les arenes
i els escuals de lluna que trepitgen el meu son,
però sovint penso que sóc jo el que els adormo
i ells tan sols somnien amb verda tinta.

Penso, no sense por, com retornen les meves filles,
cada cop més petites i rentades, blanques
i retingudes a l'amarbrerada calç de les roques.
Moc la terra sacsejada i sento que aquesta s'alça
amb la furisma que li tinc per característica.

Oh, si pogués demanar perdó a les ninetes dels meus ulls!

Poc a poc m'ofego! I emparat en el meu sepulcre somriuré
al sòl, però sé, que por molt que mori, l'Àtica no em perdonarà mai.
I tant és així que ben poc hi penso.

Ai, estrella, si fos tant constant com tu!
Per què la meva ànima de vitel fresseja, mai es manté,
desitja ser poeta en la seva dríada d'aigua pura
i, com si aquesta gestés la remor d'un sortilegi,
calla els meus somnis i en el seu lloc planta un llorer
que tot d'una em parla dels llavis aquili·lins de les roses.


Text de Jordi Rodríguez Serras.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡Gracias por expresar tu opinión! Recuerda dar consejos constructivos
a todo herman@ poeta.