Seguidores

miércoles, 18 de febrero de 2015

Fills de la llum


Des del cel s'escorre
l'ombra impertèrrita.
Encar s'hi dibuixa,
entre els corrents d'aire,
espases de llum
d'un combat antic.
Partiràs un dia
de l'amat alcàsser,
i hauràs d'enfrontar
tota sola el món.
Vine a mi, Filla
de la Llum i seràs
el llamp regnant que falta
entre dues eternitats.

Text de Jordi Rodríguez Serras.

_______________________________________
Música (banda sonora del videojoc Child of Light):


Del canal de Youtube: Morindie
___________________________________________

El haiku en català

Apunts d'escriptura creativa.
POESIA JAPONESA.

El haiku traslladat a la llengua catalana consta de tres versos breus, d'ordinari de quatre, sis i quatre síl·labes, respectivament. Diem d'ordinari ja que sempre pot haver-hi excepcions, però seran en detriment de l'art del haikai i a favor del concepte del mateix poema (és a dir, sacrificar l'exactitud de la mètrica japonesa per incloure una síl·laba més o una síl·laba menys per tal de contar més coses, per exemple). No obstant, això últim no és gaire recomenable.

Tots tres versos són "femenins". Per "femení" entenem en què la darrera paraula de cada vers és plana. Però perquè versos femenins (o plans)? Aporten la cadència i la musicalitat normalment atribuïdes de forma clàssica al haiku, el qual antigament, abans de la creació i la consolidació del kanji per influències xineses, era après de memòria i transmés recitat, com altres civilitzacions van fer fa més de dos mil anys.

"Sokokura" (1852), d'Utagawa Hiroshige

Estructura del haiku

Vers 1: exposició d'un estat d'ànim, una visió o una realitat o experiència sensorial que pertany a l'àmbit de l'immutable.
Vers 2: introducció del moment present. Vindria a ser l'experiència en concret.
Vers 3: Resolució de la distorsió (pertorbació, sorpresa o alteració, o bé una incògnita...) i es retorna a l'harmonia, el punt final.
Segons Matsuo Bashô, el tercer vers conté una conclusió que resoldrà l'amalgama de sensacions prèvies; una conclusió que explica, que sorprèn a qui llegeix. Però NO necessàriament s'ha de seguir aquesta regla. El haiku, no obstant, dóna força llibertat als autors, i s'entèn que no obliga a una progressió temàtica seguint els tres versos.
________________________________
Recordem que, sense ritme, la mètrica ve a ser inútil.
La cadència del poema hauria de ser un dels principals motors de cada composició.
________________________________
El haiku en la seva brevedat ha de condensar-se. La densitat és una de les seves virtuts. Eliminem tots aquells adverbis, adjectius i altres elements prescindibles (connectors poden ser substituïts per signes de puntuació). La majoria de possessius sobren.
-No calen verbs, sobretot els d'acció. És millor emprar infinitius. En cas de posar un verb és eficaç substituïr el present d'indicatiu per l'imperfet (una forma accentualment plana, correcta a l'hora de compondre a vistes de la mètrica).

Bibliografia:
- SUNYOL, Victor. "Escriptura creativa." Eumo Editorial.

viernes, 13 de febrero de 2015

El conte del Vescomte


-Saps aquella del Vescomte? -em preguntà l'avi, 
que jeia entre els escalons de la porxada, al carrer, 
amb el rostre serè i lleugerament entintat de terra. 
Aleshores, advertint la meva sorpresa, 
ja que justament contemplí una pura i sagaç fada d'aire lliscant per les parets
annexes al temple, m'ho va repetir: 
-Nen, coneixes el conte del Vescomte?

Text de Jordi Rodríguez Serras
Il·lustració: "Diogenes trencant un bol", del pintor polonès Henryk Siemiradzki.

jueves, 12 de febrero de 2015

PoemA de la tarde: Entre aves de presa (Friedrich Nietzsche)


Nietzsche Olde 08.JPG
A quien aquí quiere bajar,
¡cuán rápido
le engulle la profundidad!
— Pero tú, Zaratustra,
¿amas el abismo todavía,
al igual que el abeto lo haces? —




Éste echa raíces donde
la roca misma estremeciéndose
mira a la profundidad —,
permanece vacilante ante abismos,
donde todo en derredor
quiere caer:
entre la impaciencia
de salvajes guijarros y despeñantes arroyos
aguanta paciente, duro, callado,
solitario...

¡Solitario!
¿Quién se arriesgaría además
a ser huésped aquí,
a ser huésped tuyo?...

Un ave de presa quizás:
que bien se colgaría,
de quien aguanta perenne,
alegremente hiriente de su pelo,
con maníaca carcajada,
carcajada de un ave de presa...

¿A qué tan perenne?
— se burla cruel:
se tiene que tener alas cuando se ama el abismo...
no se tiene que quedar colgando,
como tú, ¡colgado! —

Oh, Zaratustra,
¡cruelísimo Nimrod!
¡Hace poco todavía cazador de Dios,
red de captura de toda virtud,
flecha de maldad!
Ahora —
cazado por ti mismo,
tu propia presa,
perforado en ti mismo...

Ahora —
solitario contigo,
bisolitario en el propio saber,
entre cien espejos
falso ante ti mismo,
entre cien recuerdos
inseguro,
cansado con cada herida
enfriado con cada helada
estrangulado en la propia cuerda,
¡Conocedor de ti mismo!
¡Verdugo de ti mismo!

¿Por qué te ataste
con la cuerda de tu propia sabiduría?
¿Por qué te atrajiste
hacia el paraíso de la vieja serpiente?
¿Por qué te deslizaste
hacia ti — hacia ti?

Un enfermo ya,
que por veneno de serpiente enfermo está,
Un prisionero ya,
que tira de un pesadísimo destino:
en el propio pozo
trabajando agachado,
encovado en ti mismo,
escarbándote a ti mismo,
desválido,
rígido,
un cadáver —,
sobreapilado por cien cargas
sobrecargado por ti,
¡un sapiente!
¡un conocedor de sí mismo!
¡el sabio Zaratustra!

Buscabas la carga más pesada
y te encontraste —,
no te arrojas de ti...

Avizorando,
acuclillándote,
¡uno que ya no se para más rectamente!
Te me formarás en uno con tu fosa,
¡espíritu deforme!

Y hace poco todavía tan orgulloso,
¡encima de todas las zancas de tu orgullo!
Hace poco todavía el eremita sin Dios,
el bieremita con el demonio,
¡el príncipe escarlata de toda altanería!...

Ahora,
entre dos nadas
encorvado,
un signo de interrogación,
un cansado enigma —
un enigma para aves de presa...

— ellas ya te "solucionarán",
están hambrientas ya de tu "solución",
ya revolotean en torno a ti, su enigma,
¡en torno a ti, ahorcado!...
¡Oh, Zaratustra!...
¡Conocedor de ti mismo!...
¡Verdugo de ti mismo!...
                                                      
                                                      

jueves, 5 de febrero de 2015

TAKE THIS WALTZ - Leonard Cohen




Now in Vienna there's ten pretty women.
There's a shoulder where death comes to cry.
There's a lobby with nine hundred windows.
There's a tree where the doves go to die.
There's a piece that was torn from the morning
And it hangs in the gallery of frost.

Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take this waltz with the clamp on its jaws.

Oh, I want you, I want you, I want you
On a chair with a dead magazine.
In the cave at the tip of the lily.
In some hallways where loves never been.
On a bed where the moon has been sweating.
In a cry filled with footsteps and sand.

Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take its broken waist in your hand.

This waltz, this waltz, this waltz, this waltz
With its very own breath of brandy and death
Dragging its tail in the sea.

There's a concert hall in Vienna,
Where your mouth had a thousand reviews.
There's a bar where the boys have stopped talking.
They've been sentenced to death by the blues.
Ah, but who is it climbs to your picture
With a garland of freshly cut tears? 

Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
Take this waltz its been dying for years.

There's an attic where children are playing.
Where I've got to lie down with you soon
In a dream of hungarian lanterns
In the mist of some sweet afternoon.
And I'll see what youve chained to your sorrow
All your sheep and your lilies of snow.

Ay, ay, ay, ay!
Take this waltz, take this waltz.
With its I'll never forget you, you know!

This waltz, this waltz, this waltz, this waltz
With its very own breath of brandy and death
Dragging its tail in the sea.

And I'll dance with you in Vienna
I'll be wearing a rivers disguise.
The hyacinth wild on my shoulder,
My mouth on the dew of your thighs
And I'll bury my soul in a scrapbook,
With the photographs there, and the moss
And I'll yield to the flood of your beauty
My cheap violin and my cross
And you'll carry me down on your dancing
To the pools that you lift on your wrist.

Oh. my love, oh my love
Take this waltz, take this waltz
It's yours now. It's all that there is. 
____________________________________

Poetas Andaluces en Youtube: vídeos de poemas
Página web de Poetas Andaluces: poetasandaluces.com