Seguidores

lunes, 31 de diciembre de 2012

Dos ríos que se cruzan




Son dos ríos que se cruzan en un embalse. Nuestras dos almas.
Son dos pajarracos que pican amorosamente la ventana. Tú y yo.
¡Oh, como quisiera ser el dueño enfurecido de aquella casa
para darnos caza, amor mío!
Y en la apretujada celda, liberar nuestro eterno amor enjaulado.




Ilustración: Joven con pájaro en la ventana (c. 1666). Caspar Netscher, pintor renacentista alemán (1639-1684). Ilustración alternativa: Puente de Priessnitzmündung (c.1910-1920). Ernst Ludwig Kirchner, pintor expresionista teutón. Texto de Jordi Rodríguez Serras.


viernes, 28 de diciembre de 2012

El camí no escollit - Robert Frost (Traducció catalana)




Versió original (anglès):  The Road Not Taken, Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;


Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.


Versió traduïda al català

Dos camins es divideixen en un bosc groguenc,
I afligit per no prendre ambdós
I essent només un sol viatger, molt de temps dret
I observant un d'ells tant distant com vaig poder,
On s'hi feia en la forest;

Aleshores vaig prendre l'altre, justament,
Havent agafat potser l'opció més encertada,
Perquè era atapeït i poc usat;
Quan encara el vaig veure allí 
Hauria escollit qualsevol dels dos.

I per aquell matí ambdós jeien estesos igual
a les fulles que trepitjaven sense pas negre.
Oh, m'havia guardat el primer per un altre dia!
Sabent ja com les coses segueixen endavant,
Vaig dubtar de si havia retornat seguint els meus passos.

Haig d'estar dient això amb un sospir
D'aquí a l'eternitat:
Dos camins es divideixen en un bosc i Jo,
Jo vaig prendre el menys fressat,
I allò va marcar tota la diferència.


Traducció de Jordi Rodríguez Serras.


miércoles, 26 de diciembre de 2012

Bukowski into me...


Bio-documental relativo a la vida y obra del escritor/poeta estadounidense de origen teutón Charles Bukowski (1920-1994). Cabe señalar que este señor era un verdadero genio, de los de antes, mordaz como un avispo y tierno como una mariposa en verso.


jueves, 20 de diciembre de 2012

Nanopoema - Mañana, 21

File:MiquelBlay-eclosio-2612sh.jpg


Mañana, cuando muera el mundo,
quiero que el amor me haga.



Texto de Jordi Rodríguez Serras.
Ilustración: ''Eclosión'' (1905), Miquel Blay. Museu Comarcal de la Garrotxa (Catalunya, España).


lunes, 17 de diciembre de 2012

PoemA de la noche: Un secreto muy secreto (Lope de Vega)


Rimas humanas y divinas
           61
de Félix Lope de Vega (1562-1635)


¡Oh, qué secreto, damas; oh galanes,
qué secreto de amor; oh, qué secreto,
qué ilustre idea, qué sutil conceto!
¡Por Dios que es hoja de me fecit Ioanes!

Hoy cesan los melindres y ademanes,
todo interés, todo celoso efeto;
de hoy más Amor será firme y perfeto,
sin ver jardines, ni escalar desvanes.

No es esto filosófica fatiga,
trasmutación sutil o alquimia vana,
sino esencia real, que al tacto obliga.

Va de secreto, pero cosa es llana,
que quiere el buen letor que se le diga:
pues váyase con Dios hasta mañana.


______________________________
Nota: Ensimismado en una de mis fecundas y largas horas de insomnio sabático, me reencontré 
con Lope de Vega. Como nunca antes lo había visto con tanta hermosura, vime sobrecogido por
qué años atrás, en mi adolescencia chiquita, desdeñé de tan ''monstruoso versificador''. Supongo
que nunca es tarde para que gusten los buenos poetas, como tampoco lo es que los veamos con 
ojos de niño en edad adulta.
______________________________

jueves, 13 de diciembre de 2012

Trilogia del Caos (2) - Qui rebrà el meu present?


''i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent.''
~J.M. de Sagarra~
Pistes per a Flavia

Qui serà qui rebi el meu present?
Qui serà aquella joia d'un amor aiguamarina que
brillarà en la profunditat dels oceans?
Quant jo mori, separada ja estigui la incandescent

flama del geni estèril, qui plorarà el meu cadàver
i la vida que no he arribat a viure?

Qui rep el meu present, ara que he tornat a viure?
Qui és la quimera del somni i la realitat dels fruits
invernals, que reflota l'era de l'amistat honesta del meu cor?

No ho sé i potser ja ho sàpiga, però segueixo sent
el poeta que forada la pluja amb pedres i, entre
els fracassos i els principis rectors de la vida,
estimo, he començat a estimar i he tornat a viure.
Però ella -ai, companya!- rebrà el meu present?


Il·lustració: Pal·las i el Centaure (aprox. 1482), Sandro Botticelli.
Text de Jordi Rodríguez Serras.

lunes, 10 de diciembre de 2012

Lope (2010) : ¿Cómo se hace un soneto?


El siguiente fragmento fílmico pertenece a la película ''Lope'' (2010), en la cual tratan la vida de un joven,
gran poeta, que vuelve a su patria después de un tiempo batallando en las guerras que España libraba
contra Francia a finales del siglo XVI. Ese zagal ''hacedor de versos, monstruo de los ingenios'' es nada
más y nada menos que Lope de Vega. La película es muy buena para las clases de Literatura Castellana.

Sinopsis de la escena. Una fiesta. Una mujer, Violante (interpretada por Pilar Lopez de Ayala) pide unos versos a Lope de Vega (Alberto Ammann), que con toda la gracia del mundo idea un soneto
en mitad de la muchedumbre.



martes, 4 de diciembre de 2012

Trilogia del Caos (1) - Adieu




T'ho dic amb el cor: adèu.
T'ho dic amb la mirada: adèu.
T'ho dic amb la mà distreta: adèu.
T'ho dic amb un frívol balandreig.
T'ho dic amb els llavis.
T'ho dic amb els meus ulls perduts a l'Egeu.
T'ho dic amb la mà colpint-me el cor.
T'ho dic amb la meva veu.
Però tu no m'escoltes. Encara.
T'has llençat a la mar.

I no tornes com el grisó nocturn que eres,
en fi, una estàtua més, fins despertar.
I no tornes per què ets lliure, no et poses
a la meva llança que ja no et cridarà.
Encara. Encara que jo m'adormi
i em desgasti tal com es dissipa la memòria,
quedaré xop de marbre en la memòria
de quants m'han vist (i quins no em veuran?).

Però jo ja t'ho vaig dir amb els llavis;
t'ho vaig dir amb la mirada, amb les tristes
paraules; amb la mà emblanquinada acariciant
la teva mà enrogida per la foguerada eterna
però galàctica, a la fi, com la meva.

De tant en tant he vist el que molt pocs han vist.
No tornaràs però jo ja et vaig dir t'estimo.
Sóc el mar, el llamp, el foc i la tempesta; sóc l'aurora
que, amb les extremitats esteses, no coneix el temps
ni l'hora. Tampoc conec el perdó ni l'agradable somrís
d'aquells m'han estimat, però que sé que m'han estimat.

T'ho he dit tants cops i en el mateix idioma.
Adieu, per canviar. Adieu, amor, ens veiem demà.


Il·lustració: ''El dia dels déus'' (Jour de Dieu, 1894), del pintor francès Paul Gauguin.
Text de Jordi Rodríguez Serras.